Ja estem preparant el nostre viatge de Setmana Santa. Aquest any ens hem animat a passar aquests dies a Calanda, el poble on va néixer el meu sogre i on encara resisteix la casa familiar. Ens ajuntarem molts: fills, filles, nebots, nebodes, netes, parelles… recordarem temps passats quan encara hi havia l’àvia Encarna i ens hi reuníem un munt de gent. Tot i que no serà el mateix, perquè sempre es noten les absències. Però també és una manera d’honrar allò que ens van ensenyar i això és la unitat de la família. Segur que ho passem genial.
A més, anar a Calanda en aquestes dates té l’al·licient de tocar el tambor, de la “rompida de la hora”, de les processons, del Via Crucis… una Setmana Santa especial. Ens vestirem amb túniques grans i petites i tocarem el tambor. Divendres sant, a les 12 del matí és un sentiment punyent el que se sent en escoltar l’estrèpit provocat per centenars de tambors i bombos que es posen a tocar alhora, en això que anomenen “la rompida de la hora”. És espectacular. Tinc el privilegi que, malgrat la meva malaltia, no em causa cap mal tot aquest soroll i ho puc gaudir.
Així que ja us explicaré quan torni, com ha anat tot. Desitjo que ho passeu tots molt bé, que ja està bé de no veure la família, de no viatjar, de tornar-nos solitaris i taciturns, d’aïllar-nos, que és una de les conseqüències d’aquest COVID que encara segueix entre nosaltres, però al que hem d’anar-lo perdent la por, no el respecte, però sí la por.
Ens ajuntarem molts: fills, filles, nebots, nebodes, netes, parelles…
Una Setmana Santa especial
