Està vist que últimament estic despistada, perquè una altra vegada se m’ha anat el sant al cel i aquí estic, a aquestes alçades de mes, escrivint la meva entrada al blog del mes de març.
Estem vivint un moment horrible amb la guerra a Ucraïna. Cosa que fa que tots els patiments semblin dificultats nímies a les nostres vides. Una de les primeres coses que vaig pensar quan el malvat Putin va decidir atacar Ucraïna i jugar amb les vides dels seus ciutadans, va ser com farien per aconseguir medicaments aquelles persones que tinguessin una malaltia crònica. I no puc entendre com pot existir algú que sigui tan dolent com per no permetre que els medicaments arribin, que la població més vulnerable pugui marxar. Les guerres han existit sempre. Però sempre han estat un greu error.
Des del meu punt de vista. Sempre tots perden. Perquè es perden moltes vides humanes. I es perden les vides de persones que no es coneixen i que no volen estar en aquesta guerra; mentre que els qui les organitzen i preparen es queden als seus palaus i no pateixen els rigors de la guerra. No. Jo sempre diré que NO A LA GUERRA, encara que no podem deixar el poble ucraïnès sol. I està vist que Putin no vol res per la via diplomàtica sinó que és la plena rendició.
En fi. Amb això i amb tot, la vida continua. I aquest 26 de març celebrem el Dia Mundial de l’Epilèpsia. També és conegut com a Purple Day. El Purple Day va ser ideat, el 2008 per Cassidy Megan, nena canadenca afectada per la malaltia, amb l’objectiu de bandejar els vells mites sobre la malaltia i conscienciar els pacients que no es troben sols.
I aquest 26 de març celebrem el Dia Mundial de l’Epilèpsia.
També és conegut com a Purple Day.
És molt necessari fer conscienciació sobre l’epilèpsia. No és coneguda. El gran públic encara la tem i no sap què fer si són testimonis d’una crisi d’epilèpsia. Som portadors d’aquesta informació i l’hem de repetir i repetir. Que la gent conegui, no només la malaltia, sinó persones que la tenim i que l’expliquem amb naturalitat. Es poden passar moments dolents, com en qualsevol altra malaltia, però no hem de carregar amb un estigma que ens ha col·locat la història, la ignorància, la religió i, fins i tot, el cinema o la literatura.
