La setmana vinent ja és Setmana Santa. Aquest any, un altre cop, marxem a Calanda a la casa de la família del meu marit. Ens ajuntem amb un dels nostres fills i la seva família i alguns nebots amb les seves. En total, som 16 persones. Aquest any el meu fill petit no podrà venir.
És un fet que no hauria de perdre’s a les famílies: les ganes d’ajuntar-se, fer que els cosins es tractin, perquè amb els temps que corren i vivint a Madrid és molt estrany que aquesta tercera generació, els nens d’avui, s’ajuntin. Així que aprofitarem aquestes oportunitats perquè convisquin i es vagin coneixent. Fins ara, només ens ajuntàvem per Nadals i alguna altra ocasió extraordinària. L’any passat ja ens vam ajuntar per Setmana Santa i aquest any repetirem.
Els més grans de l’equip som el meu marit i jo i a pesar de que ens encarreguem de l’avituallament, donat que portem menjar cuinat i congelat i allà col·laborem tots. L’any passat va ser genial tots vam poder gaudir d’excursions, sortides, processions, sense que ningú quedés esclavitzat a casa fent tasques. Va ser un treball en equip i espero que aquest any també ho sigui.
És un fet que no hauria de perdre’s a les famílies: les ganes d’ajuntar-se…
Espero poder seguir gaudint durant molt de temps de la meva família i de la vida, però estic completament convençuda de que s’ha de gaudir més de la vida, no enfadar-se o fer-ho el mínim possible, tirar sempre cap endavant, conviure amb el que t’hagi tocat sense convertir-ho en un drama diari i saber que sempre, sempre hi ha algú que està molt pitjor que tu. Jo sempre dic que soc afortunada, a pesar de tenir dos malalties cròniques. Però no em considero una persona malalta, sinó algú amb unes circumstàncies especials, com tothom. Algú coneix a algú que sigui exactament igual que ell/ella mateixa? El meu pare deia: cadascú té les seves “cadaunadas”. I és veritat. Tots som diferents encara que tots som iguals.
Així que us animo a tots a gaudir. Com us deia a l’article de març: jo, des de la meva petita parcel·la “seguiré lluitant per les persones amb epilèpsia en general i per les dones en particular”, però ho faré gaudint, sabent que el simple fet de “parlar d’epilèpsia” ja és un pas per normalitzar aquesta malaltia i per què ens vegin com a persones normals i corrents que tenim una malaltia. Perquè no ens rebutgin ni s’allunyin sinó que s’apropin a ajudar-nos si ho necessitem i sàpiguen que fer.
