El mes de desembre és un mes ple de festivitats: la Constitució, la Immaculada, el meu aniversari de noces, l’aniversari de nombrosos familiars, entre els quals hi ha el del meu marit, el Nadal… Només pensar-ho ja m’omple d’estrès.
Ja hem passat la festivitat de la Constitució i, com que sóc al camp, no he pogut anar a cap commemoració, però li he fet el meu particular homenatge, posant la bandera d’Espanya a la barana del porxo. Per mi, que en aquell moment tenia 20 anys, va suposar un canvi enorme, un alliberament de 40 anys de dictadura, una conquesta de drets i, sobretot, veure com, malgrat les seves discrepàncies, persones de diferents i antagonistes partits, fins i tot nacionalistes, eren capaços de seure i arribar a acords com va ser la Constitució.
Demà és la Immaculada Concepció. Gran misteri per als creients i digne de respecte. Confesso que jo abans era molt més creient que ara.
Ara estic a la religió de ser bona persona, viure i deixar viure.
Després ja ve el dia del nostre aniversari de noces. Com la Constitució, fem 43 anys. El meu marit, quan em va conèixer, ja sabia que tenia epilèpsia i mai vaig veure, ni vaig notar que fos una cosa que li fes dubtar sobre la seva intenció de casar-se amb mi. Va ser molt valent. Imagineu la informació que teníem d’una malaltia com l’epilèpsia fa 43 anys: doncs poc o res. I la que ens podia arribar era apocalíptica, de possessions i exorcismes. Millor no escoltar res i fiar-te del neuròleg. Doncs sí: un 9 de desembre de 1978 vam donar el sí vull i… fins ara. He estat molt feliç al seu costat i ho seguiré sent.
S’esquitxen els aniversaris durant el mes de desembre i arribem al Nadal. Encara no sé com es plantegen per a aquest any. Aquesta COVID no ens deixa en pau. Pensàvem tornar a reunir-nos tota la família (uns vint-i-tants) però les últimes xifres ens fan tirar una mica enrere. Potser tornem a allò que vam fer l’any passat que va ser fer-ho per bombolles familiars.