Els últims cops de cua de l’estiu ja s’han acabat: les calors angoixants, el sol implacable, l’agradable brisa de les platges… Però entrem en una estació que a mi em produeix sensació de pau, harmonia, bellesa, vida… A més, com que sóc més de muntanya que de platja, reconec que els paisatges de tardor de la muntanya, del Pirineu, concretament, em sedueixen.
“Aquesta barreja d’ocres, marrons i grocs… Veure un paisatge així des d’un mirador a la part alta és tot un espectacle; si la temperatura és agradable ja és el pur èxtasi”
En la meva línia de la vida també estic a la tardor, que lluny de ser una línia inclinada cap avall, es manté (o la mantinc) molt horitzontal. Com en l’estació anual, a mi també m’han canviat els colors, els costums, la manera de fer coses, però la vida segueix estant aquí. El meu cos ha canviat, tinc arrugues, però la meva essència, dins meu, no.
Perquè segueixo pensant que des de qualsevol àmbit de la nostra vida hem de procurar ser útils a la societat, començant per aquells als que tenim més a prop. A casa és essencial que aprenguem que les tasques de casa són tasques d’equip. Ningú té l’obligació per decret de fer-se càrrec d’elles. El pare, la mare i els fills, tots han d’aportar el seu granet de sorra. Crec que als nens cal anar donant responsabilitats a mesura que es van fent anys, però, per exemple, amb dos anys són ja molt capaços de recollir les seves joguines. Si des de petits aprenem allò natural, el just que és ser útil, treballar en equip, la igualtat que ha de regnar sempre en tots els aspectes de la vida, haurem contribuït a fer un món millor.
I què té a veure això amb una persona que té epilèpsia?
Doncs tot i res. Tot, perquè jo incloc a tot tipus de persones en aquesta argumentació, perquè una persona amb epilèpsia també pot ser una persona útil i responsable i també cal fer que aquest nen amb epilèpsia es responsabilitzi i col·labori. El meu fill, mentre va tenir epilèpsia, era responsable de prendre la medicació (va ser diagnosticat amb 11 anys i jo estava pendent, ho confesso, però li vaig transmetre la necessitat que havia de ser ell el responsable, igual que ho era jo del que és meu). I res, precisament pel mateix. Perquè és igual qui ets i com ets: has de ser responsable i útil als que t’envolten en la mesura de les teves possibilitats.
Una salutació a tots els meus amics aragonesos en aquestes properes NO Festes del Pilar i FELICITATS a totes les Pilars d’Espanya. Recordo molt la meva Saragossa natal que tant ha canviat des que fa 36 anys, me’n vaig anar d’allà per embarcar-me en l’aventura de la meva vida.
