Les dones amb epilèpsia també celebrem el dia de la dona. Molt és el recorregut realitzat des d’aquells temps en què la dona es quedava relegada a les feines de la llar i a la cura dels fills. Compte! No vull dir amb això que siguin tasques menors, ni de bon tros. El que cal destacar és que no se li permetia, ni estudiar i, com a conseqüència, a tenir una carrera professional.
Hi va haver dones que per poder estudiar una carrera es van haver de disfressar d’home, com Emilia Pardo Bazán. Unes altres, que van assistir a escoles superiors a Polònia clandestines (sí que admetien dones, però clandestinament) i que després, no només van rebre un Premio Nobel, sinó dues. Estic parlant de Marie Curie.
A les dones se’ls ha vetat la formació perquè no interessava que fossin unes persones cultes i així fossin submises i obedients als seus marits. Però sempre hi va haver dones rebels i és a elles, a les que hem que la situació de les dones d’avui sigui molt millor. Recordem que no fa tant, a Espanya, una dona no podia ni tenir ni un compte corrent ni obrir un negoci sense el permís del pare si era soltera o del marit si estava casada. Hem recorregut camí. Però falta camí per recórrer.
I què passa amb les dones amb epilèpsia? Doncs que som unes lluitadores, unes guerreres. També tenim grans dones amb epilèpsia que han aconseguit grans èxits i han superat moltes barreres. Per exemple, Marion Clignet que va tenir la seva primera crisi epilèptica a l’adolescència i com que no podia conduir, va agafar la seva bici per desplaçar-se, arribant a ser sis vegades campiona del món de ciclisme. O la gran Agatha Christie a qui l’epilèpsia no li va impedir convertir-se en una gran escriptora de fama mundial.
Emilia Pardo Bazán
Marie Curie
Marion Clignet
Agatha Christie
La meva gran pena és que, actualment, les persones que més serioses i compromeses haurien de seguir treballant per aconseguir la igualtat real entre dones i homes, els nostres governants, estan convertint el feminisme en una pura caricatura, caient en temes ideològics i polítics sense prestar atenció als grans problemes de les dones i sense ser capaços de fer pactes ni de col·locar aquest tema transversal al centre de totes les polítiques. Així no avancem. I ja veurem si no retrocedim.
Des de la meva petita parcel·la, continuaré lluitant pels drets de les dones en general i pels de les dones amb epilèpsia en particular, per aconseguir una veritable igualtat de tracte a l’accés a la feina, perquè no siguem discriminades per la malaltia, perquè es tingui una especial atenció a les dones amb epilèpsia durant l’embaràs, perquè siguem considerades persones aptes per desenvolupar qualsevol activitat que ens proposem.