De tornada a les oficines de mjn-neuro i amb energia per poder explicar-vos noves experiències. Ha estat el meu primer any on m’he pogut independitzar a Girona i el perquè d’aquesta ciutat, com ho he portat i què he fet.
Per començar jo tenia molt clar que volia anar-me’n a Girona, ja que hi havia estudiat una temporada i me’l coneixia força, per mi és una ciutat molt tranquil·la i que fins a vegades sembla un poble del com es tracta la gent allà i vaig veure que començar una nova etapa allà doncs em feia il·lusió i alhora m’ajudaria.
Tenia com la necessitat de poder gaudir de la meva autonomia i com podia organitzar-me amb totes les tasques que això comporta: fer el menjar, rentar, anar a la universitat, estudiar…
Vaig decidir al costat dels meus pares anar-me’n a una residència que està al centre per comoditat de moltes coses i també m’anava bé per anar a estudiar un cicle superior de Nutrició i Dietètica. A la residència he conegut gent que anava a la meva universitat i altres que no però que també m’he acabat portant, cosa que, sí que al principi se’m feia molt estrany viure sola, però a mesura que vaig anar coneixent amics i vam anar fent grup ja li vaig acabar agafant gust viure allà.
Tenia com la necessitat de poder gaudir de la meva autonomia i com podia organitzar-me amb totes les tasques que això comporta: fer el menjar, rentar, anar a la universitat, estudiar…
Vaig decidir al costat dels meus pares anar-me’n a una residència que està al centre per comoditat de moltes coses i també m’anava bé per anar a estudiar un cicle superior de Nutrició i Dietètica. A la residència he conegut gent que anava a la meva universitat i altres que no però que també m’he acabat portant, cosa que, sí que al principi se’m feia molt estrany viure sola, però a mesura que vaig anar coneixent amics i vam anar fent grup ja li vaig acabar agafant gust viure allà.
La gràcia de la residència on he viscut és que alguns érem de Catalunya i d’altres parts d’Espanya com de Múrcia, Galícia i Mallorca, però que al final vam fer igualment grup hi ha alguns els parlaves català i un altre castellà. El que sí que mai no hauria dit que em passaria això que ara ja no vivim junts i parlem que se’ns fa estrany el fet de no anar uns a l’habitació d’un altre, de no baixar a fer-nos el menjar junts, perquè en viure en una residència comparteixes tant espais, com costums i sobretot bons moments que ara mateix trobem a faltar…
Amb això jo crec que és quan veus si pots comptar amb algú o no, i jo puc dir que vaig veure que hi puc confiar.
Al principi em semblava estrany no ser a casa dels meus pares, però després ja me’n vaig anar acostumant en tenir més autonomia i en estar amb més gent em va ajudar. També en fer grup vaig començar a sortir de festa amb els de la residència alguns dies, anar a fer plans amb ells per Girona o quedar-nos a la residència junts veient una pel·lícula, per exemple. Vaig començar a venir menys a Blanes perquè preferia ser a Girona i el que feia era un finde venia i l’altre em quedava o també depenia dels plans que tinguéssim a Girona.
Després al cicle anava fent i alhora vaig començar a portar-me amb gent del cicle, vam anar coneixent-nos a poc a poc hi ha portar-nos amb alguns d’ells, tot i ser de diferents pobles anàvem quedant igualment que ens veiem a classe.
Als del grup que vam fer a la residència, a mesura que els anava coneixent i els tenia força confiança ja que els vaig anar explicant que tenia epilèpsia i com tenia una crisi i que haurien de fer si tenia una crisi epilèptica, a tots a qui els vaig dir no em van dir res dolent sinó el contrari em van dir que si mai em passava alguna cosa que ja m’ajudarien. Amb això jo crec que és quan veus si pots comptar amb algú o no, i jo puc dir que vaig veure que hi puc confiar.
