Comencem un nou any. El temps passa ràpid quan tens dues meravelloses netes que no deixen de créixer i fer entremaliadures. Per als avis i àvies són com l’elixir de l’eterna joventut, ja que hi experimentes coses que amb els teus fills no vas ser capaç de sentir, per joventut, manca de temps… i experimentar coses noves a la nostra edat és un xut de vida. No és que vulguem a les netes més que als nostres fills. És que és una altra cosa. Els fills els tens mentre estàs lluitant amb la vida, per obrir-te pas, per donar-los el millor, perquè no els falti de res, cosa que fa que no gaudeixis amb ells allò que avui, sense preocupacions d’aquest tipus, gràcies a Déu o al esforç o al que cadascú vulgui, sí que pots fer amb les netes.
Durant aquest Nadal hem pogut gaudir de les nostres netes tant la Nitbona i Nadal com la nit de Cap d’Any i l’1 de gener. A casa, algú, no sabem qui, va deixar els regals el dia 30 de desembre, dia de l’aniversari de l’avi. Algú va entrar per la finestra i va deixar regals per a tothom. Un munt.
Aquest any vaig brindar amb cava a totes les celebracions. Crec que en cada ocasió no em vaig arribar a acabar la primera copa, però la il·lusió que em fa que em serveixin el cava i brindar amb ell i notar el seu sabor a la boca… I és que a mi m’agrada el vi, el cava, algun combinat com el rom-cola… encara que als combinats no he passat perquè em sembla una cosa massa forta. Però sí que segueixo el que em va dir el metge de prendre’m un gotet de vi al menjar i algun brindis amb cava.
Per als avis i àvies són com l’elixir de l’eterna joventut
La vida és com ve. A mi m’ha tocat així i em sento una privilegiada. Acabo de participar en una trobada per zoom i una de les persones que ha “parlat” ha estat un malalt d’ELA que ho feia a través d’algun dispositiu que feia servir amb els ulls. I volia treballar i col·laborar amb algun grup de treball pels malalts d’ELA. No es pot moure. És una valentia i un coratge extraordinaris. No em puc queixar per la meva epilèpsia, la meva hemocromatosi o la meva incipient artrosi. Visc i gaudeixo amb el que tinc i el que faig, què més puc demanar? D’altra banda, en l’amor he estat una afortunada, primer amb el meu marit, a qui jo anomeno el meu sant, després amb els meus fills que són els dos extraordinaris, fins i tot les meves joves són unes magnífiques persones perquè fan feliços els meus fills i les meves netes …. Què en diré! Doncs que són alegria pura i que les estimo moltíssim.
Que visquem aquest nou any en pau, amb molt d’amor i molta salut.
