Aquest passat mes de juny he realitzat dos desitjos que tenia fa un temps: un era anar a veure el meu fill al Prat, on viu ara i, una altra, visitar les instal·lacions de mjn-neuro, a Blanes, i conèixer en persona a la Marina i a l’Anna. A David ja el coneixia, però també va ser un plaer veure’l. Em va fer molta pena que no estigués en Salva, que va ser el meu descobridor i pel qual estic avui aquí escrivint aquestes línies. Hi vam anar el meu marit, el meu fill i jo. Va ser un matí molt agradable, encara que quan vam arribar a Blanes estava plovent i vam arribar una mica mullats a la seu. Ens van tractar molt bé. Ens van donar tota mena d’explicacions sobre el dispositiu i altres investigacions per ajudar altres persones amb altres malalties, com l’Alzheimer. Vam tenir, a més, l’oportunitat de veure el dispositiu en directe, ja que jo només ho havia vist a la foto.
Després, vam anar a dinar. No sabíem si arriscar-nos a dinar en una terrassa a la vora del mar perquè, encara que havia deixat de ploure, encara estava molt gris. Però ens vam posar a una terrassa coberta i encara vam tenir la sort que va sortir el sol. Vam menjar molt bé i molt agradablement.
També hem aprofitat per fer vida de turistes. Que dura que és la vida del turista! Jo almenys, em canso moltíssim. No pares de fer desplaçaments curts, però que, un dia darrere l’altre, al final, has fet en quatre dies un munt de quilòmetres. Vam anar a Montserrat un dia. És espectacular. Pugem amb tren cremallera. S’estava molt bé perquè no hi havia gaire follón de gent enlloc i podies veure les coses amb molta tranquil·litat.
Ens van donar tota mena d’explicacions sobre el dispositiu i altres investigacions per ajudar altres persones amb altres malalties, com l’Alzheimer
Un altre dia vam anar a Rupit, un poble preciós i desconegut per a mi. Està magníficament conservat. La foto que avui us envio, correspon als voltants d’aquest poble que cal visitar.
Va ser una setmana de molt enrenou. A més, va coincidir amb la nit de Sant Joan i vam poder viure en directe el que per a una ciutat mediterrània significa aquesta festivitat, de manera que comporta pólvora, petards i focs artificials.
Tinc la sort que l’epilèpsia que tinc no és sensible a aquest tipus de sorolls. És cert que em molesten, que no m’agraden gaire, però no em provoquen cap mena de crisi. El que m’angoixa més són les aglomeracions de gent. Ho passo molt malament. Les dues últimes a què he assistit va ser la ja llunyana, encara que no oblidada ni perdonada, per Miguel Ángel Blanco, i la que es va fer a Madrid no fa gaire per Ucraïna. A aquesta darrera hi vaig ser perquè em sentia amb l’obligació d’anar-hi. Però, francament, ho vaig passar fatal. Segur que ni la desena part de com s’ho estan passant totes aquelles persones que, de sobte, es troben sense res, sense casa, sense aliments i bombardejades constantment. Per això vaig ser-hi.
El passat dia 3 de juliol va ser el meu aniversari. Per aquelles coses de la vida, no ho vaig celebrar, però espero fer-ho el següent diumenge amb el meu fill gran i la seva família (el petit, el que és al Prat, ho tindrem present de manera virtual).
Una salutació a tothom. Per a l’agost m’agafo vacances. Així que la propera serà ja al setembre. Bon estiu!